Als peus del Puigmal, el Pirineu s'obre. Les muntanyes s'aparten i deixen pas a una plana àmplia, a més de mil metres d'altitud, que el Segre recorre de cap a cap. És la Cerdanya: una vall que no va de nord a sud, com gairebé totes les del Pirineu, sinó de llevant a ponent, i per això rep el sol del matí a la tarda.
A la tardor, la plana canvia de pell. Els prats es tornen daurats, els pollancres de les ribes s'encenen de groc i l'aire del matí ja fa olor de llenya. A dalt, els cims esperen la primera neu.
La Cerdanya és també una frontera que no es veu. El 1659, el Tractat dels Pirineus va repartir la vall entre dues corones, i un any després trenta-tres pobles van passar a França. Llívia no. Els seus defensors van al·legar que no era un poble, sinó una vila —títol que li havia concedit Carles I—, i la vila es va quedar al costat espanyol, envoltada de camps francesos. Continua així: una illa de carrers antics on la frontera es travessa sense adonar-se'n.
Avui la vall es viu a un altre ritme: pobles de pedra i teulades de pissarra, esglésies romàniques i camins que van d'un campanar a l'altre entre prats i masies.
La peça
La dessuadora Canigó en French Navy, el blau profund de les tardes de tardor a la plana, quan el sol s'amaga i els prats queden a l'ombra. Cotó 100 % orgànic amb interior afelpat i tall folgat: feta per als matins freds de la solana i per tornar a la ciutat sense treure-te-la.